Lo Francese
Parte II
En
los sècolos X e XIII, la Frància feudale è compòsta per
minúsculos estatos en los quales cohabitan numerosos dialèctos
differèntes. Lo paese se divide globalmente en tres zònas
linguísticas molto claramente individualizatas: al sud se parla la
lengua
de òc;
en Franco Contato, en Saboya ed en Suiza romànica, lo
franco-provenzale
ed al nord de quessas doas zònas, la lengua
de oil,
que regruppa per sí metéssima un cèrto número de dialèctos (lo
fràncico, lo normando, lo piccardo, lo wallone, etc.). Questa
disparitate linguística se
attenuarà
pòco a pòco al profècto del dialècto de la ísola de Frància. En
effècto, dès lo anno 987, data de la eleczione de Hugo Capet, la
ísola de Frància devène en possessione reale ed en qualques
sècolos questa
influènzia reale, cata vece plus sòlida arribarà a substituire con
sua autoritate a la del regime feudale. Questa consolidazione del
potere reale determina una expansione e un guadagno en prestígio e
notorietate per al dialècto de queste territòrio, lo fràncico. Lo
antico francese ha donque una base geogràfica, lo territòrio del
oil ed una base sociològica: è la lengua commune de un ambiènte
dirigènte que se ha allargato
con lo desveloppamènto de la burghesia urbana.
Estabilita al inízio del sècolo XIII per Felippo Augusto, la
Universitate de París prènde parte en la diffusione del fràncico.
Per altro lato, la abundante litteratura que
se desveloppa al fine del sècolo X e fine a inízios del XII,
contribuirá a expandire quesse dialècto. Entre las octanta
canziones de gèsta que han arribato a nós, vàrias han essuto
compòstas en lo dialècto de la Ísola de Frància. De egual manèra
succède con la Legènda de Tristàn e Isolda,
los romanes de Chrétien de Troyes, Le
Roman de la Rose.
En
lo sècolo XVI lo francese arriba a èssere la lengua del poter
reale: Francisco I signa lo 1 de Agosto de 1539 la ordenanza de
Villers-Cotterêts, que decreta
lo uso del francese en lòco del latino en totos los documèntos
officiales. Questa aczione prolònga la de Carlomagno en lo sècolo
IX e se repeterà moltas veces en lo corso de la història francesa.
Lo francese, parallelamente a sua evoluzione política va a
continuare transformando-se dès un ponto de vista linguístico ed
enrichièndo-se
progressivamente con los prèstetos de altras lenguas. La expansione
de la cultura àrabe e lo retòrno de las Crochatas
del Èste favoriscen
la introduczione de una quantitate de paròlas àrabes: alchimie,
alcool, azur, chiffre...
Durante los sècolos XV e XVII è del italiano del que arribaràn las
apportaziones las plus numerosas en totas las esferas: las artes,
dessin, ritournelle, la mesa, festin, banquet, la vestimenta,
camisole, crinoline.
En lo sècolo XVII è principalmente Espagna la que esvelha lo
entusiasmo de los franceses e de facto cèrto número de tèrminos
espagnoles enrichiscen a sua vòlta lo lèxico
francese: conquistador, escadrille, flotille, etc.
De
questa forma, dès suas orígines al fine del sècolo XV, la lengua
francesa ha evoluzionato líberemente. En contraparte,
a partire del sècolo XVI los effòrzos, constantes e repetitivos, se
moltiplican en
vista de melhorar-la ed enrichir-la.
En lo anno 1549 lo gruppo que se clamarà plus tòsto la "pléyade"
dirígito
per los poetas Ronsard e du Bellay, redacta un manifèsto, Deffence
et illustration de la langue françoyse
que proclama la preeminènzia del francese en matèria de poesia.
Mais è Malherbe, poeta officiale de la corte de Henrico IV qui serà
lo primo en codificare veramente la lengua francesa. Elle elabora una
doctrina que exercerà per sèmpre influènzia en la evoluzione de la
lengua, facèndo passare lo francese del regno de la libertate, al
regno del rigore. Lo cardenale Richelieu prolongarà e
instituzionalizarà questa aczione creando, en lo anno 1634 la
Acadèmia Francesa,
que havrà la missione de codificare lo lèxico e fixare la
grammàtica. La prima edizione del Diczionàrio de la Acadèmia, en
1694, consacra lo "bel usage" de la lengua. Lengua de
elites e de idèas en lo sècolo XVIII, lo Sècolo de las Luces, lo
"francese clàssico" florisce plenamente durante lo
seguènte sècolo. È altrosí la lengua per excellènzia de tota
Euròpa, a la vece distinzione intellectuale e culturale e lengua de
la diplomàzia, acquirèndo assí un prestígio internazionale.
La idèa de que lo francese deveniu en la lengua universale que se
esperava dès lo latino se diffunde per tota Euròpa. Non obstante, è
depòs del advenimènto de la Revoluzione Francesa, que la lengua se
imponrà
veramente en Frància, onde en questa època
plus de la metate de la popolazione non la dominava. En nome de la
egualitate con lo escòpo
de applicare plus fàcilmente suo programma político, la
unificazione linguística del paese devène en uno de los propòsitos
de la Revoluzione. En 1794, lo abate Gregório
propòne la abolizione de los dialèctos: las leges de Jules Ferry,
promulgatas entre 1881 e 1886 organizan la ensegnanza gratuita,
obligatòria e laica. En lo
corso de toto lo sècolo XIX, la escòla, lo servízio militare
obligatòrio e la prèssa continuaràn essèndo los principales
diffusores de la lengua francesa.
La
política linguística en favore de la lengua francesa, en suos doos
elemèntos essenziales —controllo de la lengua e diffusione— è
una constante de la política francesa a partire, como se ha visto,
del sècolo XVI. Plus prèsso de nós,
en 1964, lo generale de Gaulle crea lo Haut
Conseil de la Langue Française,
que devenrà lo Haut
Commissariat,
e plus tarde, la Délégation
générale à la langue française
que ha per missione de defèndere lo uso e enrichimènto de la lengua
francesa. La lege constituzionale del 15 de jugno de
1992 sanziona que "la lengua de la República è lo francese".
Doos annos plus tarde, se vota
la lege Toubon: lo uso de tèrminos franceses, quando quellos
existen, deve èssere privilegiato.
Las comissiones de terminologia se estabiliscen per a creare paròlas
que respòndan a las necessitates linguísticas nòvas, per tota
communicazione de vocazione pública o sociale, en las esferas del
ensegnamènto, los servízios públicos, lo trabalho, la publicitate
e lo intercàmbios. Altras instituziones, como la Agènzia de la
Francofonia, organizazione internazionale que regruppa quaranta e
sèpte paeses que "comparten lo francese" haven per escòpo
defèndere
lo
lòco que occupa lo francese en lo mondo, fronte a la hegemonia,
sèmpre crescènte, del anglese.
Trad. Martín Rincón Botero
Kommentare
Kommentar veröffentlichen